Des de la seua fundació, fa prop d’un segle, el Museu ha dut a terme una labor de divulgació de la tauromàquia. Presenta totes les etapes del toreig valencià i els seus principals protagonistes: els destres del segle xix, la figura de Granero en l’Edat d’Or de la tauromàquia espanyola, els anys de postguerra; els anys 50 i 60, dècades d’apogeu de la festa taurina; els altres toreros (artistes del toreig còmic); els subalterns, i la rellevància dels últims destres valencians en la tauromàquia recent.
L’exposició mostra els elements clau de l’evolució d’un espectacle subjecte a regles centenàries, des de la seua litúrgia i desenvolupament, fins a la labor dels dos protagonistes essencials: el matador i el bou.
Els orígens del toreig
La història del toreig comença en el segle xvii, moment en què la festa dels bous configura les bases del que més tard serà la tauromàquia, considerada com a art i com a litúrgia.
Al costat d’espases autodidactes que torejaven animals sense atindre’s a regles fixes, i que servien d’auxili als cavallers en plaça —autèntics protagonistes que practicaven el toreig a cavall—, sorgixen destres que comencen a donar rellevància al toreig a peu. En este període, els espectacles taurins s’organitzaven en benefici d’institucions religioses o hospitals, o per a commemorar esdeveniments de la vida social o política.
En el segle xix es consolida el toreig com un art subjecte a regles i normes. Els toreros es professionalitzen i comencen a rivalitzar amb els picadors, que fins a eixe moment gaudixen de major rellevància en els cartells. Les ramaderies comencen a cobrar protagonisme i les ciutats es doten de noves places, estables, per a donar cabuda a una quantitat més gran d’espectadors.
Els precursors del toreig valencià
Els toreros valencians de l’època van estar representats pel matador de Xàtiva Joaquim Sanz Punteret i pels germans Fabrilo.
Punteret va prendre l’alternativa a la plaça de bous de Sevilla de mans de Luis Mazzantini. Torero entusiasta i notable banderiller, va morir com a conseqüència d’una cornada patida l’11 de febrer de 1888 a la plaça La Unión, de Montevideo.
Julio Aparici Fabrilo es va convertir en un ídol popular entre els aficionats valencians de l’època, i destacava per la seua gràcia i la seua desimboltura en la plaça. Va prendre l’alternativa el 1888, de mans d’Antonio Carmona el Gordito. El 27 de maig de 1897, alternant a València amb Antonio Reverte, resultà ferit mortalment pel bou Lengüeto. Dos anys més tard, el seu germà Francisco Aparici Fabrilo va morir en la mateixa plaça, actuant com a noveller, a l’entrar a matar a Corucho.
En les albors del segle xx, enllaçant l’època de Bombita i Machaquito i la que protagonitzaren Juan Belmonte i Joselito, va destacar el matador Josep Pascual Valenciano.
L’Edat d’Or de la tauromàquia
Les dues primeres dècades del segle xx van estar marcades per les figures de José Gómez Gallito i Juan Belmonte. Amb ells, la festa va evolucionar fins a les formes de torejar actuals. També van brillar, en esta època, altres espases, com Rodolfo Gaona, Rafael el Gallo o Vicente Pastor.
València va tindre un efímer protagonisme en la figura de Manuel Granero, un torero que ocupà durant a penes any i mig el tron vacant que havia deixat Joselito. Des que Granero prengué l’alternativa a Sevilla, el 28 de setembre de 1920, de mans de Rafael el Gallo, la jove promesa va disfrutar d’un gran èxit i es va situar en el punt més alt de l’escalafó fins a la seua mort a la plaça de Madrid el 7 de maig de 1922.
En la dècada dels anys trenta van coincidir a Espanya una bona colla de grandíssims toreros que van estar acompanyats per tres espases valencians. Vicente Barrera, torero poderós en la lídia i de gran regularitat, la qual cosa li va permetre ocupar, durant més d’una dècada, els llocs més importants de l’escalafó; Enrique Torres, que va forjar el seu sòlid ofici a Sevilla; i Rafaelillo, besoncle d’Enrique Ponce.
La Guerra Civil Espanyola truncà la trajectòria de molts matadors i va reduir de forma notable la cabanya brava espanyola.
Durant la postguerra rivalitzaren en l’arena de les places Manolete i Carlos Arruza. De terres valencianes emergiren dues figures d’excepció: Aurelio Puchol Morenito de Valencia, torero de molt d’ofici i llarg repertori, i l’espasa Jaime Marco el Choni, l’estilisme preciosista del qual el van convertir en un dels primers espases de la seua època.
Els toreros còmics
El toreig còmic té el seu origen en les moixigangues: representacions satíriques en què es caricaturitzaven diversos aspectes de la lídia i de la societat. Les moixigangues van donar pas als espectacles còmics taurins, que es van consolidar a partir dels anys quaranta del segle xx.
Estos festejos es componien de diferents números musicals, paròdies i jocs amb els bous dirigits a mostrar un vessant distés i festiu del toreig. En estos espectacles sempre hi havia una part seriosa, en la qual els aspirants a toreros tenien l’oportunitat de torejar i matar els seus primers jònecs i de bregar-se en l’ofici.
La primera figura significativa del gènere va sorgir en el segle xix. El valencià Tancredo López va crear el personatge Don Tancredo, popularitzant una sort que consistia a posar-se davant del bou vestit de blanc i immòbil, esperant impàvid les envestides de l’animal enfilat dalt d’un pedestal.
Elenc de toreros còmics valencians foren Arévalo, El Bombero Torero, Don Canuto, El Toronto i agrupacions músico-taurines com la banda El Empastre.
D’atzabeja i plata
L’ofici de subaltern és una de les labors més importants de la festa. Els banderillers, encarregats d’executar la sort de banderilles, també breguen en la lídia, es manegen el punyalet quan fa falta i estan al quite —auxilien el matador o qualsevol altre dels torejadors presents en l’arena durant la correguda—. Els picadors, toreros que executen la seua sort a cavall, mesuren la bravura del bou amb la pica i dosifiquen la força de l’animal. València sempre s’ha caracteritzat per ser bressol d’excel·lents toreros de plata i atzabeja, banderillers i picadors, que han format part de les quadrilles dels matadors més importants. Subalterns valencians del segle xix com Blai Méliz Blayé, banderiller vistós i eficaç, auxiliar d’espases tan importants com Cúchares i Salamanquino.
Alguns d’estos arribaren a crear dinasties, com la dels Vintiundit, amb la destacable trajectòria de Francisco Alabau, entre els seus nombrosos germans, o els Montoliu, fundada pel picador de bous Manuel Montoliu, i la saga dels Capilla.
El toreig modern
En les dècades centrals del segle xx apareixen toreros rellevants, com Antonio Bienvenida, Rafael Ortega, Gregorio Sánchez, Miguel Báez el Litri o Antonio Ordóñez.
Entre els toreros valencians destaca Francisco Barrios el Túria, matador de gran trajectòria com a noveller, que va prendre l’alternativa a València el 1957 de mans de Julio Aparicio. Després d’abandonar les places en 1969, va exercir el càrrec de director de l’Escola de Tauromàquia de València, institució que féu aflorar destacades figures del toreig. També cal citar Enrique Vera, torero que aconseguí gran notorietat com a actor en les pel·lícules Tarde de toros o El último cuplé.
Als anys seixanta va irrompre un nou fenomen que va convulsar el panorama taurí: Manuel Benítez el Cordobés, que introduí unes formes tan singulars com heterodoxes.
A València van destacar especialment Ricardo de Fabra, Santiago López i Julián García.
Els anys huitanta
El panorama taurí va estar marcat per la presència d’un elenc de toreros com José María Manzanares, Francisco Rivera Paquirri, Niño de la Capea, Dámaso González o José Ortega Cano. Juan Antonio Ruiz Espartaco liderà l’escalafó durant diverses campanyes.
De la part seriosa de l’espectacle còmico-taurí d’El Cochero Torero emergix una jove promesa, Vicent Ruiz el Soro. Al llarg de les seues tretze temporades com a matador, el Soro va figurar de manera habitual en els cartells de les fires d’Espanya, França i Sud-amèrica. Torero poderós amb el capot que, amb els anys, adquirí seguretat i tremp amb la muleta. El seu principal recurs van ser les banderilles, amb les quals va patentar el molinet, una de les formes més vistoses i difícils d’executar eixa sort. Una lesió greu el retirà definitivament de les places el 9 d’abril de 1994.
Els anys noranta
És quan la tauromàquia valenciana viu un dels moments de més esplendor, amb la irrupció de tres figures:
Enrique Ponce, que es presenta amb força en un panorama dominat per toreros com José María Manzanares, Jesulín de Ubrique, César Rincón i, anys més tard, Rivera Ordóñez, El Juli i El Cid.
Ponce manifesta grans qualitats des del seu començament, una intuïció i una intel·ligència precoces, una tècnica depurada i una estètica insuperable. En la Fira de Falles de 1990 rep l’alternativa de mans de Joselito.
L’aparició de Vicent Barrera Simó, nét de Vicente Barrera Cambra, significà una revelació. Va prendre l’alternativa el 25 de juliol de 1994, en la Fira de Sant Jaume, de mans de Curro Romero. Durant tots estos anys de professió, l’espasa ha consolidat la seua tècnica i ha aconseguit d’instal·lar-se en els primers llocs de l’escalafó taurí.
José Pacheco el Califa, espasa de pura i estoica concepció de la tauromàquia, es va doctorar el 1996 de la mà de Manuel Benítez el Cordobés. Este torero ha protagonitzat importants vesprades de bous en els últims anys.